El paisatge visual i sonor de Sevilla esdevé moviment en un solo de dansa que fa referència a la innocència infantil a partir de l’anomenat «Baile de los Seises» i de les veus d’un cor de veus blanques.

La de Sevilla no només és la catedral gòtica més gran del món i una de les principals edificacions de la capital andalusa, sinó que també és l’escenari d’una tradició coneguda com el «Baile de los Seises», una dansa interpretada originalment per sis xiquets (actualment en són deu) vestits amb roba tradicional del segle XVI, que només actuen tres vegades l’any: per la festa de la Immaculada Concepció, durant el Carnaval i en el Corpus Christi.

Los Seises són una part inherent dels records d’infantesa d’Israel Galván, bailaor transgressor nascut a Sevilla i fill dels bailaors sevillans José Galván i Eugenia dels Reis, que ha portat el flamenc als territoris de l’avantguarda i que ara fa servir aquesta tradició andalusa d’arrel religiosa per a construir un solo coreogràfic en dues parts. En la primera, recrea els paisatges visuals i sonors de Sevilla a partir de les sonates per a clavicèmbal i pianoforte d’Alessandro i de Domenico Scarlatti, del Fandango del Pare Antonio Soler, de l’imaginari de cossos hiperrealistes del pintor sevillà Diego Velázquez i de la innocència infantil resumida en el «Baile de los Seises». Una segona part de la coreografia celebra la bellesa i la glorificació del cos a partir del martiri i el consum, en una contradicció que té com a fons sonor la lectura de poemes sobre l’amor, i es conclou amb les veus i els silencis d’un cor infantil. Els xiquets interpreten temes que s’entrecreuen i dialoguen amb la dansa d’Israel Galván.