Tot alterant l’estructura narrativa del conte dels germans Grimm, l’obra se centra en la liquiditat de la família contemporània i les dificultats educatives que comporta per als adolescents. Tres personatges fluids obrin l’escena entrellaçant-se de forma nucleada, dins d’un ambient fred i asèptic en què ressonen els ecos de diàlegs familiars d’un temps passat, en contrast amb el silenci ensordidor de la seua expressivitat. La narració ve seguida d’un crescendo de veus incomprensibles, que es converteixen en lallations, càntics r&b, i acaben transformant-se en textos poètics que guien els canvis d’aquests joves-adults. Els papers de pares i fills s’alteren constantment, ja que no hi ha un jo interior ni una identitat, com en el contrast directe entre Hansel i Gretel durant el duet central.