Diu Vicent Andrés Estellés “Enyore un temps que no és vingut encara…”. És possible enyorar el futur? Posem a conversar diferents veus del nostre panorama literari sobre les promeses i les il·lusions de futur que podem esperar en els temps que corren. El discurs de la nostàlgia esdevé habitual en un present en què les esperances d’ascens social semblen tallades, en què sembla que repliquem la precarietat de la generació de les nostres mares i iaies passades per un filtre tecnològic i acadèmic. A tot això, hi podem sumar nous ingredients com la crisi climàtica, un neoliberalisme desbocat i un individualisme que camina acompanyat de la solitud i la depressió. Els relats col·lectius s’han esgotat i, en aquest panorama, sembla complicat imaginar nous mons possibles, somiar utopies. On han quedat les il·lusions en ple segle XXI? Serà possible projectar la força emotiva de la nostàlgia cap al futur i convertir-la en energia transformadora?