Quan el periodista de The New York Times, Sam Anderson, va saber que havia mort l’últim mascle de rinoceront blanc del nord, va agafar un vol a Kenya per a observar i narrar amb detall la vida diària de les dos darreres representants de l’espècie, que desapareixeria definitivament de la Terra una vegada moriren. La imatge indiferent d’eixos individus davant del destí de l’espècie va transmetre al reporter una sensació de pau, en un moment d’incertesa global.
Core busca, a través d’una investigació formal sobre diferents estils de dansa urbana (Krumping, Finger Tutting, Waving, Afro…), oferir la imatge de l’home que balla perquè ha descobert que, com ho expressa Paul Valéry, tenim «massa energia per als nostres menesters». És a dir, presentar la dansa com a excés, com a celebració derivada de la vida. Ballar fins a l’esgotament, ballar fins al final perquè tal vegada ja no hi ha res més que es puga fer.
Idea, dramaturgiai direcció: Gaston Core
Coreografía: Gaston Core y Oulouy, amb la col·laboració d’Aina Alegre en la composició coreogràfica
Interpretació: Oulouy
Espai sonor: Jorge da Rocha
Estilisme: Juanjo Villalba
Disseny de llums i direcció tècnica: Ivan Cascon
Documentació, foto & videògrafa: Alice Brazzit
Acompanyament i difusió: Haizea Arrizabalaga
Coproducció: Festival Grec i Sala Hiroshima.
